Després de la nit màgica d'ahir, amb tota una nit per assimilar i seguir gaudint dels 90 minuts que els nostres jugadors ens van oferir, és l'hora de reflexionar en un sentit més global. Vull dir el que penso perquè em sap greu haver-me de sentir com un "cenisso" (sé que alguns m'ho dieu amb tot el carinyo del món, perquè éreu els primers sorpresos en veure el meu nul positivisme de cara al partit d'ahir). No crec que sigui ni mal barcelonista ni menys culé (ni tribunero, això sí que no!!!) per dir tot el que he dit els darrers dies, simplement vull el millor pel Barça perquè, seguint els colors blaugrana, he viscut moments inoblidables i sé que els jugadors, fins el dia d'ahir, van passar més d'un partit sense donar el seu màxim rendiment i, així, les coses no poden sortir bé, i crec que s'ha de dir, fent crítica constructiva, per tornar a enlairar-nos el més alt possible. Aquest equip té tot el crèdit del món, però que cap barcelonista s'ompli la boca dient que aquest crèdit ens permet passar cinc anys sense aixecar un títol perquè ho sento, però això no m'ho empasso ni amb 10 litres d'aigua. I repeteixo, té tot el crèdit del món, però sempre ha de tenir actitud, que és el que li ha atorgat aquest crèdit. Amb actitud, sempre estaré orgullós de l'equip, entri o no la piloteta.
1) El gol del Villa (me'n alegro moltíssim per ell, s'ho mereix i tot el que vulgueu) no crec que hagi d'amagar el partit discret que va fer l'asturià. No arriba a marcar el gol i ja el tindríem preparat amb un llacet per facturar-lo cap a la Premier. Simplement ho dic per si en el proper partit no veu porteria, que no ens tornem a tirar a sobre d'ell, siguem justos! Ha de tenir minuts i poc a poc agafar de nou el ritme però, sobretot, piano piano, si et plau.
2) Quan acceptarem que el senyor Alves ja no és jugador pel Barça? Ahir vam començar el partit atacant exclusivament per la banda dreta i no vam aconseguir res de profit. No és capaç de centrar una pilota en condicions (vinga va, una de tant en tant sí, però el seu percentatge d'encert és acceptable per un jugador d'un equip situat a la zona mitja-baixa de la classificació, no del Barça). Si físicament està en condicions, l'Adriano està en un molt millor moment de forma, sempre que ha jugat ho ha fet molt bé, i si la seva fragilitat física no el permet jugar, tenim un xaval que, si li donem minuts, d'aquí 4 dies és l'amo i senyor de la banda dreta de la defensa del Barça, en Montoya.
3) Estic convençut que tenir un fill et canvia la vida, però en el cas del Piqué li ha provocat un trastorn de personalitat important. Potser el pobre últimament no descansa perquè el Milan no el deixa dormir, ho entenc, però que es centri en pensar que és DEFENSA CENTRAL, no DAVANTER CENTRE del Barça. Ahir, amb el 3 a 0 al marcador, en els darrers minuts, l'estimat Gerard marxava tot decidit cap a l'atac després que es xiulés una falta al mig del camp a favor nostra que, evidentment, es va posar en joc en curt i intentant dur a terme una conducció de pilota llarga i de control, no penjant-la a l'olla. Veure al Puyol com gesticulava i fotia crits al seu company perquè anés cap a les posicions defensives, i que el tio no li fotia ni cas, va ser exasperant. Sort que va canviar d'idea quan va veure que, des de la banda, el Roure estava fotent el mateix que el gran capità. I perdoneu que foti més escarni, però el Bojan (si home, aquell xaval de Linyola que molts van crucificar i assegurar que no servia ni per jugar a les caniques!) va jugar 15 minuts i en va tenir prou per encara amb espais un cop a en Piqué i el va superar sense massa problemes...
4) En Messi és el millor jugador del món, però per demostrar-ho ha de jugar com ahir, corrent, buscant la pilota, pressionant... No com els darrers partits, en els que caminava i mirava com els jugadors contraris es passaven la pilota. Entenc que és el jugador que més minuts acumula a les cames, i és normal que necessiti autodosificar-se però, si ho ha de fer, que descansi, que segui a la banqueta en els partits que podem afrontar amb garanties d'èxit sense el monstre de jugador que és. Serà millor per ell (veure'l arrossegar-se pel camp a mi em fa molt mal, què voleu que us digui) i per l'equip.
5) Cesc, jo de petit també somiava en triomfar al Barça, donar nits glorioses al club que porto al cor, però fill meu, c'est la vie, m'haig de conformar en formar part del jugador número 12 a cada partit. Tu encarar tens més sort que jo i ho pots veure arran de gespa, formant part activa de l'equip des de la banqueta però, si et plau, no t'hi allunyis massa, d'acord? Pel bé de l'equip que tant estimem tu i jo.
6) Durant les dues darreres setmanes crec que hem pogut apreciar el pes que tenia el Guardiola en aquest equip, i no em refereixo com a entrenador, que evidentment també va ser important, sinó com a motivador i psicòleg. Veure el partit que van fer els jugadors ahir demostra que l'únic que va fallar en els partits anteriors va ser l'actitud (perdoneu que sigui tan i tan pesat amb aquest terme, però és que cada dia veig que és més transcendental en tot el que fem a la vida, ja sigui en el camp esportiu o personal), i això era un punt que amb el Guardiola no fallava mai. Potser en Pep va veure que cada cop era més difícil mantenir la tensió dels jugadors sobre el camp i, abans de veure com no era capaç d'assegurar la bona actitud dels seus homes en els partits, va decidir retirar-se del mapa...
I ja per acabar, vull donar dos gràcies ben grans a l'equip; gràcies per la nit d'ahir, va ser de les grans, i gràcies per donar-me la raó amb els qualificatius que vaig deixar anar el dia del Madrid (potser ara no toca que els repeteixi). Ahir em veu demostrar que estava del tot encertat! Si arribem a jugar com ahir contra el Madrid, n'hi tornem a fotre 6 i els deixem sense cap títol, enfonsats en la misèria (està clar que no haguessin superat al Manchester). Ara sí que jo em pregunto... "Por qué??" El proper dia que us faci nosa un títol, feu-me dos favors; no el llanceu a la tornada de les semis, quan només queda un partit per guanyar-lo i, encara més, no ho feu contra el Madrid...
VISCA EL BARÇA!!!
miércoles, 13 de marzo de 2013
viernes, 27 de mayo de 2011
Records de Wembley
Això ja està molt a prop. Demà, tots els culés tenim l’oportunitat de celebrar la quarta Champions de la història del Barça i, casualitats de la vida, al nou Wembley, la nova versió de l’estadi on es va començar a escriure, ara fa 19 anys, una etapa d’èxits increïbles pel club.
En el meu entorn d’amistats sempre he dit que aquesta final em fa més il•lusió, sentimentalment parlant, que la de l’any passat al Bernabéu. No puc negar que el morbo de guanyar la Champions a casa dels merengons era un plus de motivació per aquell partit però, sincerament, de tots els partits disputats en aquell estadi, em quedo amb el 2-6 de fa dos anys...
Per això, tot i ser a València el 20 d’abril passat, em feia especial il•lusió repetir assistència en una final aquest any i, gràcies al meu cosí Carlos, serà possible. I això que no ha sigut senzill... Fins fa dos dies, dimecres, no estava del tot convençut que poguéssim marxar. Tot i tenir les entrades i els bitllets d’avió, les cendres d’un nou maleït volcà islandès ens va voler amargar l’existència durant els primers dies de la setmana, fent que estiguéssim més pendents de la seva evolució i de com bufava el vent que no pas de les novetats que envoltaven el partit. Però, sortosament, hem pogut passar pàgina d’aquest patiment i centrar-nos en la final de Wembley.
Però en el meu cas, he tingut problemes per concentrar el meu pensament en una única final, ja que haig de reconèixer que pràcticament he pensat més en la final del 92 que no pas en aquesta. Només tenia 9 anys, però hi ha imatges i sensacions que no he oblidat i aquests dies estan aflorant amb més intensitat que mai.
Recordo perfectament arribar a la casa de Montcada i Reixach on vam veure el partit, amb els “Sadakuls” (un grup de pares que es van unir gràcies a la coincidència que les seves filles eren companyes de classe) acompanyats amb totes les criatures, que érem 9, 7 nenes i el Ferran i jo, que també érem companys de classe. Les nenes eren molt petites, pel que no estaven assegudes davant la televisió, excepte dues, l’Anna i la Mariona, les filles grans de la casa. Els altres estàvem entre el sofà i el terra, abduïts per la pantalla. Bé, tots menys un pare, el Pomar, que el futbol no li despertava cap passió (i ho dic en passat perquè es veu que ara, el Barça d’en Pep, li ha ensenyat a valorar la bellesa d’aquest art) i no parava d’enfotrase’n, amb tot el carinyo, de nosaltres. Van acabar els 90 minuts d’aquell partit que va ser molt intens, i els nervis se’ns menjaven a tots en aquell menjador.
I va començar la prorroga. I va arribar aquella falta forçada per l’Eusebio al minut 111. Recordo que el pare em va dir “ara fill, ara”, i jo me’l vaig mirar il•lusionat, pensant que si el meu pare deia que ara el fotíem, el gol estava a punt d’arribar. Però també recordo al Pomar, aquell pare que passava del futbol, dient-nos “va, em poso darrera la televisió i faré una fotografia amb la cara de decepció que se us quedarà quan la foti fora”. Llavors la va tocar l’Stoichkov, la parar en Bakero i el Koeman va rebentar la pilota enviant-la al fons de la porteria d’en Pagliuca, el porter que ho havia parat tot fins el moment.
Recordo intentar aixecar-me de terra, al costat d’una petita taula on hi havia els plats buits on havien servit les coses de picar i gots, però les meves cames no van arribar a estirar-se del tot. El meu pare, que estava assegut al sofà, just darrera meu, es va llençar a abraçar-me i vam acabar els dos a terra, i jo mig plorant mig rient, però cridant gol. Tothom es pensava que plorava de l’emoció del moment, però quan el pare va afluixar els seus braços, ens vam aixecar de terra i tot es va calmar, en aquell moment vaig tenir forces per dir “jolin papa, m’has fet mal, m’he clavat el canto de la taula a l’esquena!”. I ens vam tornar a abraçar, aquest cop ja rient tots dos i el meu pare fent-me fregues a la ronyonada... I després el dolor va desaparèixer per complert quan vam pensar en el fotògraf ocasional que havíem tingut per l’ocasió. Havia pitjat el botó, però la instantània no reflectia la nostra cara de decepció, sinó que se’ns veia amb els braços aixecats, saltant del sofà o del terra, i amb la boca ben oberta en forma d’una “O” gegant que responia al crit de “goooooooooool”! Per mi, aquella fotografia es mereixeria un premi Pulitzer sense cap mena de dubte. Les emocions que es transmeten amb aquella imatge no les oblidaré mai.
I 19 anys després tornem a Londres per intentar aixecar la quarta orelluda. Papa, tu no hi seràs per abraçar-me, però estigues segur que durant tot el partit de dissabte aquella abraçada estarà molt present en mi. Aquella rebolcada per terra, aquells plors i aquells riures. Aquell 20 de maig del 1992, la primera Copa d’Europa del Barça, que vam tenir la sort de poder viure junts.
El 28 de maig del 2011 tindré al Carlos al costat, i estic convençut que ens tornarem a abraçar per celebrar els gols del Barça i, ja que segur que a l’estadi no hi haurà cap tauleta per clavar-me a l’esquena, aquest cop sí que els plors seran de felicitat.
VISCA EL BARÇA!
En el meu entorn d’amistats sempre he dit que aquesta final em fa més il•lusió, sentimentalment parlant, que la de l’any passat al Bernabéu. No puc negar que el morbo de guanyar la Champions a casa dels merengons era un plus de motivació per aquell partit però, sincerament, de tots els partits disputats en aquell estadi, em quedo amb el 2-6 de fa dos anys...
Per això, tot i ser a València el 20 d’abril passat, em feia especial il•lusió repetir assistència en una final aquest any i, gràcies al meu cosí Carlos, serà possible. I això que no ha sigut senzill... Fins fa dos dies, dimecres, no estava del tot convençut que poguéssim marxar. Tot i tenir les entrades i els bitllets d’avió, les cendres d’un nou maleït volcà islandès ens va voler amargar l’existència durant els primers dies de la setmana, fent que estiguéssim més pendents de la seva evolució i de com bufava el vent que no pas de les novetats que envoltaven el partit. Però, sortosament, hem pogut passar pàgina d’aquest patiment i centrar-nos en la final de Wembley.
Però en el meu cas, he tingut problemes per concentrar el meu pensament en una única final, ja que haig de reconèixer que pràcticament he pensat més en la final del 92 que no pas en aquesta. Només tenia 9 anys, però hi ha imatges i sensacions que no he oblidat i aquests dies estan aflorant amb més intensitat que mai.
Recordo perfectament arribar a la casa de Montcada i Reixach on vam veure el partit, amb els “Sadakuls” (un grup de pares que es van unir gràcies a la coincidència que les seves filles eren companyes de classe) acompanyats amb totes les criatures, que érem 9, 7 nenes i el Ferran i jo, que també érem companys de classe. Les nenes eren molt petites, pel que no estaven assegudes davant la televisió, excepte dues, l’Anna i la Mariona, les filles grans de la casa. Els altres estàvem entre el sofà i el terra, abduïts per la pantalla. Bé, tots menys un pare, el Pomar, que el futbol no li despertava cap passió (i ho dic en passat perquè es veu que ara, el Barça d’en Pep, li ha ensenyat a valorar la bellesa d’aquest art) i no parava d’enfotrase’n, amb tot el carinyo, de nosaltres. Van acabar els 90 minuts d’aquell partit que va ser molt intens, i els nervis se’ns menjaven a tots en aquell menjador.
I va començar la prorroga. I va arribar aquella falta forçada per l’Eusebio al minut 111. Recordo que el pare em va dir “ara fill, ara”, i jo me’l vaig mirar il•lusionat, pensant que si el meu pare deia que ara el fotíem, el gol estava a punt d’arribar. Però també recordo al Pomar, aquell pare que passava del futbol, dient-nos “va, em poso darrera la televisió i faré una fotografia amb la cara de decepció que se us quedarà quan la foti fora”. Llavors la va tocar l’Stoichkov, la parar en Bakero i el Koeman va rebentar la pilota enviant-la al fons de la porteria d’en Pagliuca, el porter que ho havia parat tot fins el moment.
Recordo intentar aixecar-me de terra, al costat d’una petita taula on hi havia els plats buits on havien servit les coses de picar i gots, però les meves cames no van arribar a estirar-se del tot. El meu pare, que estava assegut al sofà, just darrera meu, es va llençar a abraçar-me i vam acabar els dos a terra, i jo mig plorant mig rient, però cridant gol. Tothom es pensava que plorava de l’emoció del moment, però quan el pare va afluixar els seus braços, ens vam aixecar de terra i tot es va calmar, en aquell moment vaig tenir forces per dir “jolin papa, m’has fet mal, m’he clavat el canto de la taula a l’esquena!”. I ens vam tornar a abraçar, aquest cop ja rient tots dos i el meu pare fent-me fregues a la ronyonada... I després el dolor va desaparèixer per complert quan vam pensar en el fotògraf ocasional que havíem tingut per l’ocasió. Havia pitjat el botó, però la instantània no reflectia la nostra cara de decepció, sinó que se’ns veia amb els braços aixecats, saltant del sofà o del terra, i amb la boca ben oberta en forma d’una “O” gegant que responia al crit de “goooooooooool”! Per mi, aquella fotografia es mereixeria un premi Pulitzer sense cap mena de dubte. Les emocions que es transmeten amb aquella imatge no les oblidaré mai.
I 19 anys després tornem a Londres per intentar aixecar la quarta orelluda. Papa, tu no hi seràs per abraçar-me, però estigues segur que durant tot el partit de dissabte aquella abraçada estarà molt present en mi. Aquella rebolcada per terra, aquells plors i aquells riures. Aquell 20 de maig del 1992, la primera Copa d’Europa del Barça, que vam tenir la sort de poder viure junts.
El 28 de maig del 2011 tindré al Carlos al costat, i estic convençut que ens tornarem a abraçar per celebrar els gols del Barça i, ja que segur que a l’estadi no hi haurà cap tauleta per clavar-me a l’esquena, aquest cop sí que els plors seran de felicitat.
VISCA EL BARÇA!
martes, 15 de marzo de 2011
L'ascens del Cadet Desvern en joc el proper dissabte
El proper dissabte, a les 11:30 hores, el cadet Desvern pot fer un pas definitiu per aconseguir l’ascens a primera catalana
15/03/2011 Ahir a la tarda en Borja Llorens, entrenador de l’equip cadet Desvern de voleibol i coordinador esportiu, i les dues capitanes de l’equip, l’Anna Schoggl i la Paula Arrabal, van ser els convidats d‘Esport local, que cada dilluns repassa l’actualitat esportiva de Sant Just a Ràdio Desvern. La secció, que forma part del programa La penya del morro, presentat per en Jordi Domènech, va permetre exposar els grans resultats que està obtenint la secció del club aquest any, que està molt a prop d’aconseguir l’ascens a primera catalana, al costat de l’equip juvenil.
“Les noies treballen intensament i, gràcies a això, ho tenim molt bé per estar entre els 12 millors equips de Catalunya, un fet que seria històric pel club”, va ressaltar en Borja. L’entrenador es va mostrar molt orgullós de les seves jugadores i va assegurar que l’equip s’ha convertit en un exemple pels seus rivals gràcies a l’esforç de totes elles. Falten quatre jornades pel final del campionat, i el cadet Desvern n’hauria de perdre tres per no ascendir, les mateixes derrotes que porten fins ara en tota la temporada, pel que tot l’equip està confiat en que s’aconseguirà l’objectiu. Per fer-ho, saben que el partit del proper cap de setmana és fonamental. El rival és el líder, el Sant Esteve, i les jugadores, conscients de la importància del partit, no van dubtar en fer una crida a l’afició perquè el dissabte, a les 11:30 hores, converteixin el pavelló en una olla a pressió. “Sabem les tècniques del rival i ens estem preparant per guanyar-les, però si el públic està al nostre costat segur que aconseguirem descentrar-les”, va assegurar l’Anna.
En Borja, tot i assegurar que l’ascens va ser l’objectiu marcat en la planificació de la temporada, va reconèixer que el rendiment de les jugadores l’ha sorprès molt positivament. “El secret és la il•lusió amb la que vénen a entrenar. Això serveix per motivar-les a elles, però també a mi. Són un grup bestial, les cadets i les infantils, que quan falten jugadores vénen a ajudar a l’equip”, va afirmar el tècnic.
La Paula, que ha arribat aquest any a l’equip, va qualificar la temporada com a “molt especial”. “El voleibol és un esport d’equip i tots hem d’estar unides”, va afegir. En aquest sentit, les dues jugadores van assegurar que com a capitanes han de donar exemple a les seves companyes mantenint sempre el cap fred dins la pista i, en els moments complicats del partit, han d’aixecar l’ànim de l’equip.
En Borja també va deixar clar que és conscient que, a les edats de les noies (entre 14 i 15 anys), la prioritat han de ser els estudis, pel que té molt en compte el calendari escolar a l’hora de planificar els entrenaments. “En èpoques d’exàmens procuro dosificar l’esforç físic de les sessions”, va assegurar.
Abans d’acabar l’entrevista, com a coordinador, va aprofitar per recordar que aquest estiu serà el primer cop que s’organitzarà un campus de voleibol al pavelló de la Bonaigua. Durant el mes de maig s’obrirà el període d’inscripcions i es durà a terme durant la darrera setmana de juny i la primera de juliol.
15/03/2011 Ahir a la tarda en Borja Llorens, entrenador de l’equip cadet Desvern de voleibol i coordinador esportiu, i les dues capitanes de l’equip, l’Anna Schoggl i la Paula Arrabal, van ser els convidats d‘Esport local, que cada dilluns repassa l’actualitat esportiva de Sant Just a Ràdio Desvern. La secció, que forma part del programa La penya del morro, presentat per en Jordi Domènech, va permetre exposar els grans resultats que està obtenint la secció del club aquest any, que està molt a prop d’aconseguir l’ascens a primera catalana, al costat de l’equip juvenil.
“Les noies treballen intensament i, gràcies a això, ho tenim molt bé per estar entre els 12 millors equips de Catalunya, un fet que seria històric pel club”, va ressaltar en Borja. L’entrenador es va mostrar molt orgullós de les seves jugadores i va assegurar que l’equip s’ha convertit en un exemple pels seus rivals gràcies a l’esforç de totes elles. Falten quatre jornades pel final del campionat, i el cadet Desvern n’hauria de perdre tres per no ascendir, les mateixes derrotes que porten fins ara en tota la temporada, pel que tot l’equip està confiat en que s’aconseguirà l’objectiu. Per fer-ho, saben que el partit del proper cap de setmana és fonamental. El rival és el líder, el Sant Esteve, i les jugadores, conscients de la importància del partit, no van dubtar en fer una crida a l’afició perquè el dissabte, a les 11:30 hores, converteixin el pavelló en una olla a pressió. “Sabem les tècniques del rival i ens estem preparant per guanyar-les, però si el públic està al nostre costat segur que aconseguirem descentrar-les”, va assegurar l’Anna.
En Borja, tot i assegurar que l’ascens va ser l’objectiu marcat en la planificació de la temporada, va reconèixer que el rendiment de les jugadores l’ha sorprès molt positivament. “El secret és la il•lusió amb la que vénen a entrenar. Això serveix per motivar-les a elles, però també a mi. Són un grup bestial, les cadets i les infantils, que quan falten jugadores vénen a ajudar a l’equip”, va afirmar el tècnic.
La Paula, que ha arribat aquest any a l’equip, va qualificar la temporada com a “molt especial”. “El voleibol és un esport d’equip i tots hem d’estar unides”, va afegir. En aquest sentit, les dues jugadores van assegurar que com a capitanes han de donar exemple a les seves companyes mantenint sempre el cap fred dins la pista i, en els moments complicats del partit, han d’aixecar l’ànim de l’equip.
En Borja també va deixar clar que és conscient que, a les edats de les noies (entre 14 i 15 anys), la prioritat han de ser els estudis, pel que té molt en compte el calendari escolar a l’hora de planificar els entrenaments. “En èpoques d’exàmens procuro dosificar l’esforç físic de les sessions”, va assegurar.
Abans d’acabar l’entrevista, com a coordinador, va aprofitar per recordar que aquest estiu serà el primer cop que s’organitzarà un campus de voleibol al pavelló de la Bonaigua. Durant el mes de maig s’obrirà el període d’inscripcions i es durà a terme durant la darrera setmana de juny i la primera de juliol.
jueves, 3 de marzo de 2011
miércoles, 23 de febrero de 2011
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)