Records de Wembley

Això ja està molt a prop. Demà, tots els culés tenim l’oportunitat de celebrar la quarta Champions de la història del Barça i, casualitats de la vida, al nou Wembley, la nova versió de l’estadi on es va començar a escriure, ara fa 19 anys, una etapa d’èxits increïbles pel club.

En el meu entorn d’amistats sempre he dit que aquesta final em fa més il•lusió, sentimentalment parlant, que la de l’any passat al Bernabéu. No puc negar que el morbo de guanyar la Champions a casa dels merengons era un plus de motivació per aquell partit però, sincerament, de tots els partits disputats en aquell estadi, em quedo amb el 2-6 de fa dos anys...
Per això, tot i ser a València el 20 d’abril passat, em feia especial il•lusió repetir assistència en una final aquest any i, gràcies al meu cosí Carlos, serà possible. I això que no ha sigut senzill... Fins fa dos dies, dimecres, no estava del tot convençut que poguéssim marxar. Tot i tenir les entrades i els bitllets d’avió, les cendres d’un nou maleït volcà islandès ens va voler amargar l’existència durant els primers dies de la setmana, fent que estiguéssim més pendents de la seva evolució i de com bufava el vent que no pas de les novetats que envoltaven el partit. Però, sortosament, hem pogut passar pàgina d’aquest patiment i centrar-nos en la final de Wembley.

Però en el meu cas, he tingut problemes per concentrar el meu pensament en una única final, ja que haig de reconèixer que pràcticament he pensat més en la final del 92 que no pas en aquesta. Només tenia 9 anys, però hi ha imatges i sensacions que no he oblidat i aquests dies estan aflorant amb més intensitat que mai.

Recordo perfectament arribar a la casa de Montcada i Reixach on vam veure el partit, amb els “Sadakuls” (un grup de pares que es van unir gràcies a la coincidència que les seves filles eren companyes de classe) acompanyats amb totes les criatures, que érem 9, 7 nenes i el Ferran i jo, que també érem companys de classe. Les nenes eren molt petites, pel que no estaven assegudes davant la televisió, excepte dues, l’Anna i la Mariona, les filles grans de la casa. Els altres estàvem entre el sofà i el terra, abduïts per la pantalla. Bé, tots menys un pare, el Pomar, que el futbol no li despertava cap passió (i ho dic en passat perquè es veu que ara, el Barça d’en Pep, li ha ensenyat a valorar la bellesa d’aquest art) i no parava d’enfotrase’n, amb tot el carinyo, de nosaltres. Van acabar els 90 minuts d’aquell partit que va ser molt intens, i els nervis se’ns menjaven a tots en aquell menjador.

I va començar la prorroga. I va arribar aquella falta forçada per l’Eusebio al minut 111. Recordo que el pare em va dir “ara fill, ara”, i jo me’l vaig mirar il•lusionat, pensant que si el meu pare deia que ara el fotíem, el gol estava a punt d’arribar. Però també recordo al Pomar, aquell pare que passava del futbol, dient-nos “va, em poso darrera la televisió i faré una fotografia amb la cara de decepció que se us quedarà quan la foti fora”. Llavors la va tocar l’Stoichkov, la parar en Bakero i el Koeman va rebentar la pilota enviant-la al fons de la porteria d’en Pagliuca, el porter que ho havia parat tot fins el moment.

Recordo intentar aixecar-me de terra, al costat d’una petita taula on hi havia els plats buits on havien servit les coses de picar i gots, però les meves cames no van arribar a estirar-se del tot. El meu pare, que estava assegut al sofà, just darrera meu, es va llençar a abraçar-me i vam acabar els dos a terra, i jo mig plorant mig rient, però cridant gol. Tothom es pensava que plorava de l’emoció del moment, però quan el pare va afluixar els seus braços, ens vam aixecar de terra i tot es va calmar, en aquell moment vaig tenir forces per dir “jolin papa, m’has fet mal, m’he clavat el canto de la taula a l’esquena!”. I ens vam tornar a abraçar, aquest cop ja rient tots dos i el meu pare fent-me fregues a la ronyonada... I després el dolor va desaparèixer per complert quan vam pensar en el fotògraf ocasional que havíem tingut per l’ocasió. Havia pitjat el botó, però la instantània no reflectia la nostra cara de decepció, sinó que se’ns veia amb els braços aixecats, saltant del sofà o del terra, i amb la boca ben oberta en forma d’una “O” gegant que responia al crit de “goooooooooool”! Per mi, aquella fotografia es mereixeria un premi Pulitzer sense cap mena de dubte. Les emocions que es transmeten amb aquella imatge no les oblidaré mai.

I 19 anys després tornem a Londres per intentar aixecar la quarta orelluda. Papa, tu no hi seràs per abraçar-me, però estigues segur que durant tot el partit de dissabte aquella abraçada estarà molt present en mi. Aquella rebolcada per terra, aquells plors i aquells riures. Aquell 20 de maig del 1992, la primera Copa d’Europa del Barça, que vam tenir la sort de poder viure junts.

El 28 de maig del 2011 tindré al Carlos al costat, i estic convençut que ens tornarem a abraçar per celebrar els gols del Barça i, ja que segur que a l’estadi no hi haurà cap tauleta per clavar-me a l’esquena, aquest cop sí que els plors seran de felicitat.

VISCA EL BARÇA!